Independència de mentida

Al final va ser un engany, una presa de pèl. No sé si estava pensat que fos així des d’un principi, però finalment va ser el que va ser: una independència de mentida.

Una independència proclamada i aturada, una independència de trenta segons. Una cara d’il·lusió transformada en decepció, desesperança...  Això no se li fa a la gent. No hi ha dret.

A mi se me’n refum que aquell senyor resideixi de manera obligatòria a l’Europa. A mi em va estafar, ell, i els que l’acompanyaven en aquella decisió.

Pel que fa a la llengua, ara estem pitjor que set anys enrere, gràcies. He de viure enmig d’una selva, que diria aquell. Cada dia he de lluitar per fer-me valdre com a catalanoparlant i/o com a catalana.

La llengua catalana està desprestigiada, trepitjada sistemàticament. I el govern autonòmic tampoc no actua per tal que aquesta situació es reverteixi. Hi ha ens que treballen per la llengua, sí, però és una qüestió de cara a la galeria, perquè aquests estaments tenen aquesta funció, i punt.

És la gent a peu de carrer que ha de defensar la llengua, si se l’estima i si hi creu. Jo ho faig, i he de dir que em costa, però em resisteixo a participar d’aquest Akelarre a que és sotmesa per molta part de la població.

Vaig a buscar el pa i el demano en català. M’és igual si la dependenta em respon en castellà, jo continuo en català. Vaig a comprar al supermercat i m’és igual si la caixera em parla en castellà; jo visc aquí i parlo en la meva llengua materna.

Ja està bé de tanta ignomínia, però soc ferma en aquesta qüestió. Només em queda això i no deixaré que m’ho arrabassin.