Als anys noranta podies demanar un crèdit i el banc te’l concedia a partir de la teva nòmina.
A dia d’avui la teva nòmina no et pot avalar perquè el banc
considera que el teu lloc de treball no té solidesa.
La feina és volàtil, gairebé tant o més que el sou que
ingresses cada mes i que cobreix el dia a dia, el mes a mes.
Res de targetes de crèdit, per no crear-te la il·lusió de
que pots estirar més el braç que la màniga. De dèbit, si de cas, que s’ha de
tocar de peus a terra.
Toques tant de peus a terra, que de vegades te’n canses. Et
canses de no poder-te fer il·lusions, de no poder fer plans -més enllà de que
siguin a curt termini i de curta cage.
És la merda del dia a dia. És l’anar fent sense encantar-te
perquè sinó no podràs pagar les factures. Però és, i sobretot, el no poder somniar en gran
cosa.
Així que estàs ben fotut si no tens la sort de tenir uns papes
que et puguin deixar uns calerons, per anar-los-hi tornant de mica em mica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada