El jardí

A casa nostra hi havia un jardí. Mon pare l’havia fet. Vorejat per obra i unes baranes de ferro a la part superior. Enmig, una porteta, també de ferro, que donava pas a un caminet fet de pedretes incrustades a terra, al final del qual hi havia un esglaó i la porta d’entrada a la casa.

Dins el jardí, a la part dreta, hi havia plantades una maria Lluïsa, una esparreguera, uns geranis... On s’acabava la terra i començaven les rajoles, el jardinet estava delimitat per mitges teules posades dretes, fent tot de petits cercles, i formant un tot en forma de núvol.

A tocar de les baranes del jardí mon pare hi havia plantat rosers: roses vermelles i roses de color rosa, així, intercalades. Els rosers pujaven més amunt de la tanca, de manera que les roses quedaven a l’alçada de la mà.

A l’altra banda del jardí, al costat esquerre, hi havia un pou amb aigua i mon pare hi havia posat peixos de colors. Però no els recordo gaire, els peixos; potser no els vaig arribar a veure mai.

Un jardí on jo m’asseia a l’esglaó de la porta d’entrada. Un jardí on jugava a caniques amb mon germà gran. On jugàvem tots dos a indios i vaqueros aprofitant les formes i les plantes del jardinet, afegint-hi algun cactus americà. Allà on jo deixava la bicicleta quan arribava de fer un tomb, que hi posava el pedalet.

Independència de mentida

Al final va ser un engany, una presa de pèl. No sé si estava pensat que fos així des d’un principi, però finalment va ser el que va ser: una independència de mentida.

Una independència proclamada i aturada, una independència de trenta segons. Una cara d’il·lusió transformada en decepció, desesperança...  Això no se li fa a la gent. No hi ha dret.

A mi se me’n refum que aquell senyor resideixi de manera obligatòria a l’Europa. A mi em va estafar, ell, i els que l’acompanyaven en aquella decisió.

Pel que fa a la llengua, ara estem pitjor que set anys enrere, gràcies. He de viure enmig d’una selva, que diria aquell. Cada dia he de lluitar per fer-me valdre com a catalanoparlant i/o com a catalana.

La llengua catalana està desprestigiada, trepitjada sistemàticament. I el govern autonòmic tampoc no actua per tal que aquesta situació es reverteixi. Hi ha ens que treballen per la llengua, sí, però és una qüestió de cara a la galeria, perquè aquests estaments tenen aquesta funció, i punt.

És la gent a peu de carrer que ha de defensar la llengua, si se l’estima i si hi creu. Jo ho faig, i he de dir que em costa, però em resisteixo a participar d’aquest Akelarre a que és sotmesa per molta part de la població.

Vaig a buscar el pa i el demano en català. M’és igual si la dependenta em respon en castellà, jo continuo en català. Vaig a comprar al supermercat i m’és igual si la caixera em parla en castellà; jo visc aquí i parlo en la meva llengua materna.

Ja està bé de tanta ignomínia, però soc ferma en aquesta qüestió. Només em queda això i no deixaré que m’ho arrabassin.

El mur de la vergonya

Al pati de casa m’hi han col·locat el mur de la vergonya. Fa més de vint anys que el pateixo. Impedeix que arribi el sol al terrat i al menjador, de manera que no el veig si no és a l’estiu. M’he de gastar més diners en calefacció perquè la casa resulta humida. També impedeix que corri l’aire a l’estiu, i és clar, fa més calor de la que faria si no hi fos.

El mur de la vergonya és una paret il·legal construïda fa el doble d’anys dels que jo el pateixo, i el devem al poca-vergonya del veí del costat i a la seva dona -perquè si n’hi ha dos, tots dos en són els responsables.

Aquesta paret va ser aixecada amb connivència de l’ajuntament d’aquell moment, perquè bé que es va reclamar una obra que es veia d’una hora lluny que no era legal, però no hi va haver res a fer.

Per acabar-ho d’adobar, quan el veí encara era viu i estava jubilat, vinga a fer toc toc toc toc a una paret interior. I jo que m’enfadava molt i em posava molt nerviosa. Vàrem arribar a anar a la policia local a explicar el cas, però no ens van donar massa esperança de que aquelles actuacions es poguessin redreçar.

El veí ja es va morir, però queda la seva dona. Però el que queda, sens dubte, és el mur de la vergonya. A vegades tanco el ulls i penso en una gran bola de demolició (sabeu aquelles boles grans de ferro que fan caure murs?) que fa boom boom i la paret que es va foradant, i el sol que ja entra per les escletxes, i jo que poso testos amb flors de colors al terrat. 

 

Els porcs senglars

Arribo a la urbanització a les deu del matí, com cada dia. Però avui és diferent. Un gos burda de forma insistent a la parcel·la del davant, i jo em pregunto si ha vist algun gat o què. 

Tanco el cotxe i em quedo astorada, quieta, espantada... amb els ulls esbatanats. Veig un porc senglar gran i una renglera de porcs més petits que l'envolten i el segueixen. El gran gira la vista cap allà on soc per un moment, però de seguida enfilen tots cap al bosc. Quin esglai. Quan arribo a la casa explico el que he vist i em diuen que és habitual, que no fan res, que no pateixi. 

Jo em pregunto que per què els porcs senglars baixen cap a les cases... És clar: al bosc no hi ha menjar, i aquí potser sí. Les cases han ocupat el bosc, l'hàbitat d'aquestes bèsties. Elles ja hi eren. Amb quin dret, l'home ha ocupat el seu espai? I ara resulta que la seva presència li és inconvenient?

Mira que els he trobat lletjos i m'han fet por! Però qui soc jo per recriminar-los que baixin cap aquí? A mi el que em sembla malament és que ho hagin de fer, perquè no és el seu lloc natural. 

 

 

  

El lloc on vaig néixer

Nascuda a la dècada dels setanta, en un nucli de població rural d'unes cent-cinquanta persones, al nord-est del Baix Penedès. El lloc on vaig néixer i les vivències que hi vaig experimentar, varen condicionar la meva manera de ser i de veure el món. La llengua de la mare i el pare, de la família extensa, i la dels meus veïns. 

També la llengua que vaig aprendre d'una amiga que va venir de fora, i que per mi és la meva segona llengua. 

L'escola del meu poble, la missa a la capella, la festa major, les nits d'estiu a la fresca, la granja, el fogots de llenya, veure passar els tractors plens de raïm al setembre...

Homo ruquensis

Més que homo sapiens, jo opino que l'home actual ja fa anys que ha passat a un altre estadi, i que aquest es podria anomenar perfectament homo ruquensis. 

Les estacions de l'any, no només a Europa sinó a tot el món, s'han desdibuixat. Ja no podem fer una classificació dels climes ni de la vegetació que els acompanya. Els ametllers i les vinyes floreixen a destemps. Ara tapa't, i ara treu-te la roba. Aiiiggg! 

Quan era petita, a l'hivern feia fred i em posava l'abric, la bufanda, el gorro i els guants. Arribada la primavera, quan el sol començava a escalfar et treies el jersei de llana. Quan tot just començava l'estiu la mare et deia que ja et podies posar la màniga curta. I anaves vestida de cotó, amb faldilla, i després, i com a summum... les sandàlies d'estiu. 

Ara no! Estem al mes de gener, em fico l'abric i suo. Ni pensaments de posar-me un jersei de llana, que agafaria el que no tinc. Avui fa vent i és calent. Ahir feia calor i el temps anuncia que demà hi haurà una baixa de les temperatures. Però tranquils, que el Dragon Khan està assegurat, perquè la calor torna d'aquí a tres dies. Buaahhhh...

I tot això, per què? Doncs a causa del canvi climàtic, del qual l'home n'és el gran responsable.  Per tot això, més que sabi és ruc, perquè ell mateix es provoca el seu malestar, i la seva fi.