dimarts, 14 de gener del 2025

El jardí

A casa nostra hi havia un jardí. Mon pare l’havia fet. Vorejat per obra i unes baranes de ferro a la part superior. Enmig, una porteta, també de ferro, que donava pas a un caminet fet de pedretes incrustades a terra, al final del qual hi havia un esglaó i la porta d’entrada a la casa.

Dins el jardí, a la part dreta, hi havia plantades una maria Lluïsa, una esparreguera, uns geranis... On s’acabava la terra i començaven les rajoles, el jardinet estava delimitat per mitges teules posades dretes, fent tot de petits cercles, i formant un tot en forma de núvol.

A tocar de les baranes del jardí mon pare hi havia plantat rosers: roses vermelles i roses de color rosa, així, intercalades. Els rosers pujaven més amunt de la tanca, de manera que les roses quedaven a l’alçada de la mà.

A l’altra banda del jardí, al costat esquerre, hi havia un pou amb aigua i mon pare hi havia posat peixos de colors. Però no els recordo gaire, els peixos; potser no els vaig arribar a veure mai.

Un jardí on jo m’asseia a l’esglaó de la porta d’entrada. Un jardí on jugava a caniques amb mon germà gran. On jugàvem tots dos a indios i vaqueros aprofitant les formes i les plantes del jardinet, afegint-hi algun cactus americà. Allà on jo deixava la bicicleta quan arribava de fer un tomb, que hi posava el pedalet.




dilluns, 13 de gener del 2025

Independència de mentida

Al final va ser un engany, una presa de pèl. No sé si estava pensat que fos així des d’un principi, però finalment va ser el que va ser: una independència de mentida.

Una independència proclamada i aturada, una independència de trenta segons. Una cara d’il·lusió transformada en decepció, desesperança...  Això no se li fa a la gent. No hi ha dret.

A mi se me’n refum que aquell senyor resideixi de manera obligatòria a l’Europa. A mi em va estafar, ell, i els que l’acompanyaven en aquella decisió.

Pel que fa a la llengua, ara estem pitjor que set anys enrere, gràcies. He de viure enmig d’una selva, que diria aquell. Cada dia he de lluitar per fer-me valdre com a catalanoparlant i/o com a catalana.

La llengua catalana està desprestigiada, trepitjada sistemàticament. I el govern autonòmic tampoc no actua per tal que aquesta situació es reverteixi. Hi ha ens que treballen per la llengua, sí, però és una qüestió de cara a la galeria, perquè aquests estaments tenen aquesta funció, i punt.

És la gent a peu de carrer que ha de defensar la llengua, si se l’estima i si hi creu. Jo ho faig, i he de dir que em costa, però em resisteixo a participar d’aquest Akelarre a que és sotmesa per molta part de la població.

Vaig a buscar el pa i el demano en català. M’és igual si la dependenta em respon en castellà, jo continuo en català. Vaig a comprar al supermercat i m’és igual si la caixera em parla en castellà; jo visc aquí i parlo en la meva llengua materna.

Ja està bé de tanta ignomínia, però soc ferma en aquesta qüestió. Només em queda això i no deixaré que m’ho arrabassin.



diumenge, 12 de gener del 2025

El mur de la vergonya

Al pati de casa m’hi han col·locat el mur de la vergonya. Fa més de vint anys que el pateixo. Impedeix que arribi el sol al terrat i al menjador, de manera que no el veig si no és a l’estiu. M’he de gastar més diners en calefacció perquè la casa resulta humida. També impedeix que corri l’aire a l’estiu, i és clar, fa més calor de la que faria si no hi fos.

El mur de la vergonya és una paret il·legal construïda fa el doble d’anys dels que jo el pateixo, i el devem al poca-vergonya del veí del costat i a la seva dona -perquè si n’hi ha dos, tots dos en són els responsables.

Aquesta paret va ser aixecada amb connivència de l’ajuntament d’aquell moment, perquè bé que es va reclamar una obra que es veia d’una hora lluny que no era legal, però no hi va haver res a fer.

Per acabar-ho d’adobar, quan el veí encara era viu i estava jubilat, vinga a fer toc toc toc toc a una paret interior. I jo que m’enfadava molt i em posava molt nerviosa. Vàrem arribar a anar a la policia local a explicar el cas, però no ens van donar massa esperança de que aquelles actuacions es poguessin redreçar.

El veí ja es va morir, però queda la seva dona. Però el que queda, sens dubte, és el mur de la vergonya. A vegades tanco el ulls i penso en una gran bola de demolició (sabeu aquelles boles grans de ferro que fan caure murs?) que fa boom boom i la paret que es va foradant, i el sol que ja entra per les escletxes, i jo que poso testos amb flors de colors al terrat. 

 


dissabte, 11 de gener del 2025

Els porcs senglars

Arribo a la urbanització a les deu del matí, com cada dia. Però avui és diferent. Un gos burda de forma insistent a la parcel·la del davant, i jo em pregunto si ha vist algun gat o què. 

Tanco el cotxe i em quedo astorada, quieta, espantada... amb els ulls esbatanats. Veig un porc senglar gran i una renglera de porcs més petits que l'envolten i el segueixen. El gran gira la vista cap allà on soc per un moment, però de seguida enfilen tots cap al bosc. Quin esglai. Quan arribo a la casa explico el que he vist i em diuen que és habitual, que no fan res, que no pateixi. 

Jo em pregunto que per què els porcs senglars baixen cap a les cases... És clar: al bosc no hi ha menjar, i aquí potser sí. Les cases han ocupat el bosc, l'hàbitat d'aquestes bèsties. Elles ja hi eren. Amb quin dret, l'home ha ocupat el seu espai? I ara resulta que la seva presència li és inconvenient?

Mira que els he trobat lletjos i m'han fet por! Però qui soc jo per recriminar-los que baixin cap aquí? A mi el que em sembla malament és que ho hagin de fer, perquè no és el seu lloc natural. 


 

 

  

El lloc on vaig néixer

Nascuda a la dècada dels setanta, en un nucli de població rural d'unes cent-cinquanta persones, al nord-est del Baix Penedès. El lloc on vaig néixer i les vivències que hi vaig experimentar, varen condicionar la meva manera de ser i de veure el món. La llengua de la mare i el pare, de la família extensa, i la dels meus veïns. 

També la llengua que vaig aprendre d'una amiga que va venir de fora, i que per mi és la meva segona llengua. 

L'escola del meu poble, la missa a la capella, la festa major, les nits d'estiu a la fresca, la granja, el fogots de llenya, veure passar els tractors plens de raïm al setembre...



Homo ruquensis

Més que homo sapiens, jo opino que l'home actual ja fa anys que ha passat a un altre estadi, i que aquest es podria anomenar perfectament homo ruquensis

Les estacions de l'any, no només a Europa sinó a tot el món, s'han desdibuixat. Ja no podem fer una classificació dels climes ni de la vegetació que els acompanya. Els ametllers i les vinyes floreixen a destemps. Ara tapa't, i ara treu-te la roba. Aiiiggg! 

Quan era petita, a l'hivern feia fred i em posava l'abric, la bufanda, el gorro i els guants. Arribada la primavera, quan el sol començava a escalfar et treies el jersei de llana. Quan tot just començava l'estiu la mare et deia que ja et podies posar la màniga curta. I anaves vestida de cotó, amb faldilla, i després, i com a summum... les sandàlies d'estiu. 

Ara no! Estem al mes de gener, em fico l'abric i suo. Ni pensaments de posar-me un jersei de llana, que agafaria el que no tinc. Avui fa vent i és calent. Ahir feia calor i el temps anuncia que demà hi haurà una baixa de les temperatures. Però tranquils, que el Dragon Khan està assegurat, perquè la calor torna d'aquí a tres dies. Buaahhhh...

I tot això, per què? Doncs a causa del canvi climàtic, del qual l'home n'és el gran responsable.  Per tot això, més que sabi és ruc, perquè ell mateix es provoca el seu malestar, i la seva fi. 

 



Tres quarts de quinze

Som en un restaurant i estem esperant una parella per sopar. Ja fa estona que estem drets. Demanem si ens podem asseure a la taula. Al cap de deu minuts arriben els nostres amics. Caram! Ha sigut un dia llarg i tenim gana, però no hem demanat perquè esperàvem que fossin aquí. Ara sí, demanem el sopar. La panxa ens fa un rau rau. Ja no puc més i els deixo anar: "Sempre arribeu a tres quarts de quinze, coi". 

La cosa és que al nostre rellotge hi ha dotze hores marcades: de la una fins les dotze, tant si és AM com si és PM. Com a molt tard podem arribar a tres quarts de dotze del matí o de la nit. Però no podem arribar a tres quarts de tretze, ni de catorze... així doncs, arribar a tres quarts de quinze vol dir arribar fora d'hores. 




dijous, 9 de gener del 2025

El càncer no es venç

Quan hom passa per la malaltia del càncer i el resultat és bo, hi ha gent que et diu que has vençut el càncer, que has superat la malaltia... Cal dir que quan el resultat és bo, el que passa és que el càncer deixa d’estar en tu i llavors no es parla de curació, del que es parla és de remissió

Perquè el càncer no es cura, el càncer pot deixar d’estar, pot deixar de trucar a la teva porta durant anys, o encara millor, pot no trucar-te mai més. Però curar-se, el càncer no es cura.

I no és una qüestió de vèncer la malaltia, ni de superar-la. Perquè... si parlem així, què estem dient, que aquells/es que no estan en remissió és perquè no han estat capaços de...? no, no és això.

A tu et donen un diagnòstic i la medicina té establert un protocol d’actuació que se t’aplica. Si tu segueixes aquest protocol i la malaltia remet, doncs val. Però tu no superes la malaltia. Perquè tots els que seguim el protocol ho fem igual. Però hi ha qui parteix d’un mal diagnòstic, qui té menys sort, etc. 



dimecres, 8 de gener del 2025

Dos quarts de nou

Són dos quarts de nou. Això vol dir que passen trenta minuts de les vuit i que falta mitja hora perquè siguin les nou. Ni més ni menys. Si voleu, i com a mal menor, per tal que no es presti a malentesos -posem per cas, que demanem una pizza- podem fer servir un llenguatge digital: les 20:30 h (vint trenta). En comptades ocasions! 

Emperò, el que no podem fer mai de la vida és traduir directament del castellà. I això últim és el que fa la gent en la seva majoria. Personalment, em treu de polleguera. Em fa mal el cor, de sentir-ho! Una pena, sí senyor. Tant maco com és sentir dir les hores en català! 

 

 
 

dimarts, 7 de gener del 2025

Càncer de mama, no

Soc una dona i no he patit càncer de mama. Reivindico el fet que moltes dones que experimentem el càncer, patim altres tipus d'aquesta malaltia. I això ho dic perquè és rellevant.

Entre d'altres, el fet és que no puc accedir a sessions d'aquagym per dones afectades, ni tampoc a sessions de ioga. I dic jo que l'activitat física en sí ja és saludable; més enllà de si pateixo o no limfedema, i en el cas del ioga, jo ja sabré quin és el meu límit en una postura. 







dilluns, 6 de gener del 2025

Maleït patriarcat

Segons la sociòloga Ana D. Cacigas, “ La sociedad patriarcal considera que la mujer carece de relevancia y de valía en comparación con el hombre, y que son éstos los que deben ocupar predominantemente los puestos de mayor poder en empresas, en la política, en el gobierno y por supuesto también, dentro de la casa. 

Las mujeres tienen asignados espacios físicos y simbólicos que no han sido elegidos por ellas y que no suponen el reconocimiento ni el poder del colectivo genérico, que los hombres se reservan para sí.

El origen de esta desigualdad está en los pueblos primitivos en donde por las condiciones adversas de la naturaleza y las herramientas precarias de las que disponían, era el hombre el que salía a buscar el alimento, ayudado por su fortaleza física, mientras que la mujer permanecía cuidando de los hijos y con una servidumbre casi permanente a su cuerpo a causa de la menstruación, el embarazo y el parto”. 


 

Vincle afectiu

Del vincle afectiu que s’estableix entre la mare (o curador/a principal) i el nadó, deriva la forma com el nen i el futur adult es veurà a sí mateix i al món que l’envolta (creences i interpretació de la realitat). 

Quan el vincle és segur, hi haurà salut emocional; si el vincle és insegur, probablement hi haurà manca d’estabilitat emocional, trastorn mental...


 

diumenge, 5 de gener del 2025

Dinar de carmanyola

Quan m'enduc menjar en una capsa de llauna, d'alumini, de plàstic... per fer un àpat a l'hora de dinar, el que faig és endur-me una carmanyola. Quan vaig a dinar a casa dels pares i la mare em prepara un envàs amb uns quants canelons, m'enduc una carmanyola cap a casa. 

Si faig servir una altra paraula -que avui dia és la que s'utilitza majoritàriament - el que faig és emprar un anglicisme (i per tant, no parlo correctament el català). 



dissabte, 4 de gener del 2025

Tipa i cuita

N'estic tipa i cuita d'haver de cedir terreny al castellà, i, sobretot, de veure com altres ho fan. Intento no fer-ho, però a vegades se m'escapa. I és que, socialment, s'entén que un catalanoparlant ha de cedir l'espai al castellà. Que fa de mal educat no fer-ho, d'insolidari, de caparrut... de tot, menys coses bones. 

Per aquest motiu els mateixos que parlen en català no t'ajuden, si es dóna el cas. Què trist! El català relegat a una llengua de segona. Jo vull que la meva llengua es dignifiqui! El català és tant vàlid com el castellà, com el francès, com l'anglès... com qualsevol altre idioma del món. 



Del castellà al català, no

Parlar en català no consisteix en traduir literalment del castellà al català. Si fos així, aprendre un altre idioma seria molt fàcil, i tots els idiomes serien iguals. I no és pas així. 

Cada llengua té un vocabulari, sí, però també unes frases fetes, i molt i molt important, unes construccions gramaticals pròpies. Així doncs, si diem que l'Isidre fa cara de peix bullit no ho podem traduir per "Isidro hace cara de pescado hervido".   




Pago amb targeta

Quan he de fer un pagament i no desemborso diners, sinó que faig ús d'una targeta magnètica, el que faig és pagar amb targeta. Fa molt temps que sento que molta gent utilitza un altre substantiu, i no és correcte. 

Si llegim la definició de tarja que en fa el DIEC (Diccionari de l'institut d'estudis catalans) veurem què hi diu: "placa rectangular o ovalada on hi ha escrit un nom, una indicació...".



divendres, 3 de gener del 2025

Moro d'amor per tu

Cada dia en sento de grosses. Ara m'he proposat tenir cura de tu a través de l'escriptura. Faré el que pugui perquè no et malmetis, perquè no et perdis. 

Soc una de tantes persones que et parla, i jo sola no puc salvar-te. Però si moltes ens unim i fem per tu, el teu present millorarà.

El jardí

A casa nostra hi havia un jardí. Mon pare l’havia fet. Vorejat per obra i unes baranes de ferro a la part superior. Enmig, una porteta, tamb...