Casa nostra era com una casa de cuento. Al davant, el jardí; al darrere, l’eixida. Al jardí, les flors; a l’eixida, el nesprer, que cada any en menjàvem els nesprus. I els fils d’estendre la roba, posats de forma irregular, amb les pinces agafades clic clic clic.
A la façana de casa, a banda i banda de la porta, hi havia dos
grans finestrals. El de la dreta, que era el més gran i donava al menjador,
arribava encara no a mig metre de terra. Les finestres eren de barretes i les
tancaven persianes de llibret; eren de color marró. La façana estava feta de
pedra encastada.
Al menjador de casa, mon pare hi havia fet un foc a terra
d’obra. El recordo fumat de dins: el fèiem servir molt. El foc m’agradava: donava
escalf i era maco de mirar. Hi anàvem posant llenya i el picàvem amb els molls gric
gric gric, i el foc revifava. A l’hivern ens hi fèiem pa torrat.
La paret del menjador que donava a l’habitació de mons pares
estava estocada i era d’un color verdet. Mon pare hi havia gravat dos cérvols de
color terrós, i feien molt de goig. A terra, davant del foc, una cadireta verdosa
i una catifa de toixó. Sobre el foc, dos setrills de ferro i el fuelle.
La cuina de casa era de color carabassa. Els mobles eren de
melamina, que els havia fet el fuster. Quan es desenganxaven els cantos,
el fuster venia i hi posava cola, i els mobles tornaven a lluir. Una finestra,
i al costat, la pica on ma mare rentava els plats. La finestra per on ma mare
veia els cotxes que pujaven o baixaven de la costeta.
Casa nostra era la primera del poble, o l’última, depèn de
com es mirés. En tot cas, era una casa particular, molt característica; no en
va el meu pare era paleta i l’havia feta de gust. Havia construït la casa per
anar-hi a viure un cop casat, per formar-hi una família.
Quan vàrem créixer, el cuento es va acabar.
