Eren dos, pare i fill, i vivien a Cal Masaté. Quan tornaven de la vinya, el pare dalt del carro, tirat pel matxo. El fill, un tros al darrera, a peu. Semblaven vinguts d’una altra època; de fet, eren d’una altra època.
Tots dos vidus. El pare, gairebé uns setanta anys; el fill,
encara no una cinquantena. Fa de mal dir, però, perquè jo era petita i els veia molt
grans, i a més, abans la gent es veia més gran que no pas era.
El carro -que jo ja n’havia vist algun: el de l’avi...-
dringava d’un costat a l’altre, i el vell Masaté, amb ell. El matxo que anava
tirant, i ell que li deixava anar txx txx txx, i el matxo que seguia.
Duia espardenyes de cuiro, amb tatxes; sense mitjons, fes fred o fes calor.
Darrera, el fill: tris tras. Vermell de cara,
vermell fins on es veia la pell, que duia la camisa oberta, espitregat. El
calçat igual que el pare: betes de cuiro, estiu i hivern. Els pantalons
apedaçats, també. Un farcell carregat a l’esquena.
Tots dos que feien una mica de por. Quan el vell va morir, ja
no vaig veure més el fill. Vivien com a masovers, i és clar, el fill va haver
de deixar la casa. A partir de llavors ja no vaig tornar a veure cap més matxo
al meu poble.
