Aquesta forma de mirar-te, aixecant una cella per damunt de
l’altra al mateix temps que el llavi superior d’aquella mateixa banda (fruciendo
el ceño, que en diuen en llengua castellana). Això et passa quan et
dirigeixes a algú que creu que la seva llengua és superior a la teva.
Aquesta persona, en aquest cas, no és que no entengui el
català, ni que no el faci servir mai. Però si no és preceptiu, s’ho estalvia. Opta
per utilitzar la llengua castellana, que és la seva. Amb això no m’hi poso.
Però sí amb el fet que em miri estrany, quan li parlo en la llengua que és d’aquí.
Jo no parlo xino ni catalán cerrado... jo
parlo en català, i punt. Que l’altra persona prefereixi que li parli en
castellà... A vegades a mi m’agradaria que em recitessin una poesia, però la
gent no me la recita, i jo m’aguanto. No els poso cara estranya; assenteixo
educadament, perquè també els entenc en prosa.
Aquesta prepotència, aquest donar per fet que la teva
llengua és la llengua que pot més. Que la teva llengua l’he de saber perquè tot
és una. No, senyors i senyores. Jo parlo la llengua que m’ha estat donada des
del naixement. I quan en parlo una altra és perquè jo ho trio, no perquè se m’imposi
amb la mirada.
