Els porcs senglars

Arribo a la urbanització a les deu del matí, com cada dia. Però avui és diferent. Un gos burda de forma insistent a la parcel·la del davant, i jo em pregunto si ha vist algun gat o què. 

Tanco el cotxe i em quedo astorada, quieta, espantada... amb els ulls esbatanats. Veig un porc senglar gran i una renglera de porcs més petits que l'envolten i el segueixen. El gran gira la vista cap allà on soc per un moment, però de seguida enfilen tots cap al bosc. Quin esglai. Quan arribo a la casa explico el que he vist i em diuen que és habitual, que no fan res, que no pateixi. 

Jo em pregunto que per què els porcs senglars baixen cap a les cases... És clar: al bosc no hi ha menjar, i aquí potser sí. Les cases han ocupat el bosc, l'hàbitat d'aquestes bèsties. Elles ja hi eren. Amb quin dret, l'home ha ocupat el seu espai? I ara resulta que la seva presència li és inconvenient?

Mira que els he trobat lletjos i m'han fet por! Però qui soc jo per recriminar-los que baixin cap aquí? A mi el que em sembla malament és que ho hagin de fer, perquè no és el seu lloc natural. 

 

 

  

El lloc on vaig néixer

Nascuda a la dècada dels setanta, en un nucli de població rural d'unes cent-cinquanta persones, al nord-est del Baix Penedès. 

El lloc on vaig néixer i les vivències que hi vaig experimentar, varen condicionar la meva manera de ser i de veure el món. La llengua de la mare i el pare, de la família extensa, i la dels meus veïns. 

També la llengua que vaig aprendre d'una amiga que va venir de fora, i que per mi és la meva segona llengua. 

L'escola del meu poble, la missa a la capella, la festa major, les nits d'estiu a la fresca, la granja, el fogots de llenya, veure passar els tractors plens de raïm al setembre...

Homo ruquensis

Més que homo sapiens, jo opino que l'home actual ja fa anys que ha passat a un altre estadi, i que aquest es podria anomenar perfectament homo ruquensis. 

Les estacions de l'any, no només a Europa sinó a tot el món, s'han desdibuixat. Ja no podem fer una classificació dels climes ni de la vegetació que els acompanya. Els ametllers i les vinyes floreixen a destemps. Ara tapa't, i ara treu-te la roba. Aiiiggg! 

Quan era petita, a l'hivern feia fred i em posava l'abric, la bufanda, el gorro i els guants. Arribada la primavera, quan el sol començava a escalfar et treies el jersei de llana. Quan tot just començava l'estiu la mare et deia que ja et podies posar la màniga curta. I anaves vestida de cotó, amb faldilla, i després, i com a summum... les sandàlies d'estiu. 

Ara no! Estem al mes de gener, em fico l'abric i suo. Ni pensaments de posar-me un jersei de llana, que agafaria el que no tinc. Avui fa vent i és calent. Ahir feia calor i el temps anuncia que demà hi haurà una baixa de les temperatures. Però tranquils, que el Dragon Khan està assegurat, perquè la calor torna d'aquí a tres dies. Buaahhhh...

I tot això, per què? Doncs a causa del canvi climàtic, del qual l'home n'és el gran responsable.  Per tot això, més que sabi és ruc, perquè ell mateix es provoca el seu malestar, i la seva fi. 

 

Tres quarts de quinze

Som en un restaurant i estem esperant una parella per sopar. Ja fa estona que estem drets. Demanem si ens podem asseure a la taula. Al cap de deu minuts arriben els nostres amics. Caram! Ha sigut un dia llarg i tenim gana, però no hem demanat perquè esperàvem que fossin aquí. Ara sí, demanem el sopar. La panxa ens fa un rau rau. Ja no puc més i els deixo anar: "Sempre arribeu a tres quarts de quinze, coi". 

La cosa és que al nostre rellotge hi ha dotze hores marcades: de la una fins les dotze, tant si és AM com si és PM. Com a molt tard podem arribar a tres quarts de dotze del matí o de la nit. Però no podem arribar a tres quarts de tretze, ni de catorze... així doncs, arribar a tres quarts de quinze vol dir arribar fora d'hores.