Tipa i cuita

N'estic tipa i cuita d'haver de cedir terreny al castellà, i, sobretot, de veure com altres ho fan. Intento no fer-ho, però a vegades se m'escapa. I és que, socialment, s'entén que un catalanoparlant ha de cedir l'espai al castellà. Que fa de mal educat no fer-ho, d'insolidari, de caparrut... de tot, menys coses bones. 

Per aquest motiu els mateixos que parlen en català no t'ajuden, si es dóna el cas. Què trist! El català relegat a una llengua de segona. Jo vull que la meva llengua es dignifiqui! El català és tant vàlid com el castellà, com el francès, com l'anglès... com qualsevol altre idioma del món. 

Del castellà al català, no

Parlar en català no consisteix en traduir literalment del castellà al català. Si fos així, aprendre un altre idioma seria molt fàcil, i tots els idiomes serien iguals. I no és pas així. 

Cada llengua té un vocabulari, sí, però també unes frases fetes, i molt i molt important, unes construccions gramaticals pròpies. Així doncs, si diem que l'Isidre fa cara de peix bullit no ho podem traduir per "Isidro hace cara de pescado hervido".   

Pago amb targeta

Quan he de fer un pagament i no desemborso diners, sinó que faig ús d'una targeta magnètica, el que faig és pagar amb targeta. Fa molt temps que sento que molta gent utilitza un altre substantiu, i no és correcte. 

Si llegim la definició de tarja que en fa el DIEC (Diccionari de l'institut d'estudis catalans) veurem què hi diu: "placa rectangular o ovalada on hi ha escrit un nom, una indicació...".