A peu o en bicicleta, tot passejant, feies cap al pi. Un tros
d’encara no un kilòmetre i mig, de l’acabament del poble fins a l’arbre. Un
camí entre vinyes que feia una ela, al final de la qual et trobaves sota les
branques i a l’empara del majestuós pi.
A terra, pinassa, sota el pi, ombra; i tot a l’ample de l’arbrada,
una fressa que se sentia... una airet que passava... El pi et transportava a un
altre hàbitat. Feia molt de sol pel camí, i quan arribaves a la zona que abraçava
l’arbre, la calor donava pas a la fresca.
Aquell airet que passava per sota de l’arbre, que tu veies
com es bellugaven les branques, que totes elles et feien de paraigua, on t’aixoplugaves
del sol de l’estiu. El pi, plantat a un cantó de l’era que formava la terra que
el vorejava.
Un tronc força gros, un gran diàmetre, i des d’allà recordo
dues grans branques que hi sortien. Una soca amb un forat, castigada de
pujar-hi dempeus, la canalla i la no tant canalla. Alguna corda lligada, per gronxar-se...
Al costat del pi, una granja de porcs. Que se sentia la
pudor, quan eres vora la soca, que la granja era molt a prop. Feia molts anys
que hi era el pi, quan va arribar la granja. El pi va viure anys amb la granja
al costat.
Però un dia el pi va començar a donar senyals d’alerta, que
les branques començaven a pansir-se. Potser un abocament incontrolat de purins,
potser algú que hi havia posat verí perquè l’arbre li feia nosa... qui ho sap! El
poble hauria d’haver vetllat pel pi, que bé formava part de naltrus!
