A casa nostra hi havia un jardí. Mon pare l’havia fet. Vorejat per obra i unes baranes de ferro a la part superior. Enmig, una porteta, també de ferro, que donava pas a un caminet fet de pedretes incrustades a terra, al final del qual hi havia un esglaó i la porta d’entrada a la casa.
Dins el jardí, a la part dreta, hi havia plantades una maria
Lluïsa, una esparreguera, uns geranis... On s’acabava la terra i començaven les
rajoles, el jardinet estava delimitat per mitges teules posades dretes, fent
tot de petits cercles, i formant un tot en forma de núvol.
A tocar de les baranes del jardí mon pare hi havia plantat
rosers: roses vermelles i roses de color rosa, així, intercalades. Els rosers
pujaven més amunt de la tanca, de manera que les roses quedaven a l’alçada de
la mà.
A l’altra banda del jardí, al costat esquerre, hi havia un
pou amb aigua i mon pare hi havia posat peixos de colors. Però no els recordo
gaire, els peixos; potser no els vaig arribar a veure mai.
Un jardí on jo m’asseia a l’esglaó de la porta d’entrada. Un
jardí on jugava a caniques amb mon germà gran. On jugàvem tots dos a indios
i pistoleros aprofitant les formes i les plantes del jardinet, afegint-hi
algun cactus americà. Allà on jo deixava la bicicleta quan arribava de fer un
tomb, que hi posava el pedalet.
