Tindria uns trenta-vuit anys.
I allà, estava ella, asseguda, al despatx.
Duia una mitja melena de cabells llisos, color “negro
azabache”, sense ni una cana.
Unes ulleres de metall prim, lila brillant, forma ovalada.. com si fossin d’ara.
Un jersei de cotó de màniga curta, que queia sobre els ombrus,
de color rosa intens i amb rombus negres estampats.
Una dona en plena bellesa madura.
Era la meva mare.
Aquesta és l’època de l’any de les tardes llargues i immenses.
Del sol baix al capvespre, de les postes de sol
ataronjades.
Aquelles tardes en què el pare anava a l’hort a cavar i a
regar les plantes.
Les què, en tornar del tros, el pare duia algun enciam, i encara, fulles de bleda.
Les què, el pare arribava amb el Pick Up i sabies que era
ell perquè s’espolsava les sabates.
Aquesta és l’època de l’any en què enyoro anar pel camí del
molí, a peu, i veure-hi parada, la furgoneta del pare.
Espatlles endavant, espatlles enrere.
Espatlles endavant, espatlles endarrere.
Cada vegada que et facis conscient en les espatlles
endavant, et convido a que les tiris enrere.
De forma natural, i gradualment, amb els anys, anem deixant
anar les espatlles - i l’esquena- endavant.
Ser conscients en l’estat del cos i arridar-lo a anar enrere,
no ho pararà, però ho pot esmorteir.
Si més no, per uns moments, posa consciència en la teva
posició al darrere, consciència en el pit que s’alça i tira endavant, cap al
cel.
I descansa aquí, respira aquí.
Si et trobes en un mal pas com és el fet que et diagnostiquin
d’un càncer o estiguis fent el tractament. En especial, si et sents sol i/o incomprès,
vols disposar de més informació sobre la teva malaltia, et manca la disposició
física per desplaçar-te a fer activitats tal i com et trobes...
És una situació en la que moltes i molts hem buscat ajuda
en un col·lectiu que passa per les mateixes circumstàncies. És “normal”.
Emperò, compte! Perquè sempre hi ha gent interessada en aprofitar-se dels
altres, i quan estem patint una malaltia greu i/o destacada, totes i tots som
més vulnerables.
Generalment, les associacions dedicades pròpiament al
suport en la malaltia seran les més adients a la temàtica que tu cerques. Amb
tot, la recomanació seria buscar ajuda en una fundació primerament,
perquè habitualment compten amb més recursos econòmics i per tant també poden
diversificar la seva ajuda.
Ajuda pel que fa a la difusió de la dolència, si necessites
de suport emocional i/o de suport psicològic (o tractament, si s’escau). Suport
social, activitats grupals (ja siguin presencials o on line) i també ajuda pel
que fa a gestions de documentació (una o un treballador social et podrà
atendre).
Ànims, i cerca el que et sembli més adient i també tingues
en compte la distància física -si és el cas. I si no t’acaba de convèncer,
torna a cercar!
Aquí us comparteixo un text del qual potser podeu extreure’n
alguna idea important, o ajuda vital:
“Acceptar-nos tal com som és essencial per
viure bé i ser l’artista de la pròpia vida.
El Dr. Miguel Ruiz, en el seu llibre Els
quatre acords. Un llibre de la saviesa Tolteca proposa
mantenir quatre principis que ens guiïn, sigui el que sigui el que realitzem
durant el dia.
Els quatre acords tolteques:
Aquests acords serveixen per retrobar el teu
poder personal. Els quatre acords que proposa l’autor
t’ajuden a crear-te a tu mateix tal com vols ser, sent lliure i feliç i
respectant-te a tu i als altres. D’aquesta manera, sortim de la competició per
entrar en la col·laboració, sortim de la lluita per entrar en la pau.
Per trobar els teus nous acords amb tu mateix, l’autor
proposa que visquis cada dia respectant els quatre acords. Pots fer-ne un o més
d’un cada dia. El que és realment important perquè serveixin com a eina
transformadora és que siguis sincer amb tu mateix.”
Et convido a que posis en pràctica algun dels quatre acords, o tot ells, i veuràs quin és l’efecte
en tu.
Quan em mori, vull que m’enterrin sota un
arbre,
que soc ocell de bosc, jo.
I allà el vàrem buscar, i, sortosament, no hi era.
I perdona’m, que ningú no ho sabrà.
Tu, el dels rovellons.
Tu, el darrer, i ara, el primer.
Però la culpa no és teva, que aquesta paraula no
existeix.
Ha anat així.
Vés en pau, i que Déu em perdoni.
Allà dalt, a la torre de marfil.
Inconnexes. Desconeguts.
Allà dalt. Sempre allà, allà.
Sempre, enllà.
Tremolosa com una fulla.
Espantada, sense forces, a l’aguait.
Glaçada com el gel.
Punt i final.
“Más vale un buen zurcido que un mal rajado” els repetia, entre
altres dites, la senyoreta als seus alumnes; entre ells, el meus pares.
Una mestra de provincias i una escola dels anys quaranta.
Una mestra que s’hostatjava en una casa del poble -generalment d’una vídua. Uns
habitants del poble que anaven apedaçats, i que es guardaven la roba nova pel
diumenge. Unes nenes que pedalaven en bicicleta per anar a aprendre de
costura.
Uns anys foscos, plens de normes i de rígida moral; de
misses i de processons. Un temps on s’inculcava la urbanidad. Uns anys
on ensenyaven a ser durs als homes, i a les dones, submises.
Uns anys fomuts, i, sobretot, en un ambient rural.
