Plovisca

 

Tot avui que fa un dia rúfol. Al matí, cap allà les nou estava emboirat, de manera que el sol s’amagava darrera els núvols. Tot el dematí que ha estat així. Cap al migdia han caigut gotes... ja es venia venir. De manera que, finalment, ha ploviscat.

Quan cauen gotes diem que plovisca: plou lleugerament a gotes petites i nombroses. També en podem dir plovisquejar.

De cap manera direm altra cosa, que seria una castellanisme com una casa de pagès. És el que es diu a dia d’avui, i que ja es veu que sona malament! Però és terrible sentir-ho, que ho sents dir per una persona i per una altra, i una altra...

Tant bonic com és el verb “ploviscar”, utilitzem-lo! Aprofitem el lèxic que tenim i no vulguem manllevar paraules d’un altre idioma quan en tenim de pròpies.

Cada idioma té el seu vocabulari, com és lògic. Però si parlem en català, hem de mirar de fer-ho de la millor manera possible. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

El teu nom és Drac

 

Una altra víctima, com les altres.

Una altra víctima innocent.

He plorat per tu, i ploro, en veure’t, de nou.

Prefereixo recordar-te feliç, enjogassat enmig dels ceps.

L’única mirada en la meva mirada; un indici de salut, una petita llum.

Descansa en pau, per sempre.

El càncer no es contagia

 

Des que vaig tenir càncer, n’he sentides unes quantes, i aquí en va una de grossa; i és que la ignorància de la gent pot arribar a ser immensa.

Com si el càncer es pogués contagiar com la lepra, hi ha gent que es deu pensar que això va com la mare i la germana del Judà Ben-Hur, que varen haver d’anar a viure a la Vall dels Leprosos, per no ser repudiades i per no contagiar als seus essers estimats.

Però el càncer no és com la lepra, no. No es contagia per l’alè, ni per compartir els coberts. No es contagia per seure a taula amb la persona afectada, ni per descansar al mateix sofà. Si ets a la mateixa habitació, tampoc no cal patir, perquè el càncer no es contagia. El càncer s’experimenta, es pateix...

Si hi ha membres d’una mateixa família que el pateixen, tranquis. Segons l’Associació Americana de Càncer, es pot deure a tres factors. El primer és el fet de tenir gens en comú. El segon seria el fet de compartir estils de vida no saludables similars. I el tercer factor seria que els membres de la mateixa família haguessin estat sotmesos a la mateixa substància química cancerosa.

Així doncs, sento desmuntar aquesta gran teoria d’aquells que l’han generada amb tan minses ments.

 

Resiliència - Supervivent

 

Segons el DIEC, la resiliència és la capacitat d’un individu per a sobreposar-se a una situació desfavorable o de risc, i posa com a exemple Tothom lloava la resiliència de l’escaladora després de la lesió, o, per fer-ho més entenedor Durant la malaltia va demostrar ser una dona resilient.

Sent així, actuar d’una forma resilient seria comportar-se davant de circumstàncies adverses d’una forma adaptativa. Es pot parlar d’actuar de forma resilient i/o ser una persona resilient. En ambdós casos estem utilitzant un adjectiu.

Pel que fa al terme supervivent, el DIEC el defineix com a Que sobreviu i posa l’exemple La tropa supervivent del combat i Tres supervivents entre la runa de l’edifici. Aquí també ens trobem amb un adjectiu, però que el podem nominalitzar, així doncs: Una dona supervivent de càncer.

Perquè el càncer no és una batalla en el sentit bèl·lic, però sí que és una lluita aferrissada contra un enemic a combatre. La malaltia, que és l’enemic, et pot llevar la vida, té aquesta capacitat; i per tant, quan tu aconsegueixes deslliurar-te’n, llavors es pot dir que tu n’ets una persona supervivent.

També podem parlar de supervivents de suïcides, de persones que han comés suïcidi, d’abús psicològic, d’agressió sexual, de trauma infantil...

I concloc. Davant d’una circumstàncies adverses, tu pots mostrar o no resiliència, segons els teus actes. I el resultat pot ser favorable o no; si hi ha superació, hi ha supervivència.

La mirada

 

Aquesta forma de mirar-te, aixecant una cella per damunt de l’altra al mateix temps que el llavi superior d’aquella mateixa banda (fruciendo el ceño, que en diuen en llengua castellana). Això et passa quan et dirigeixes a algú que creu que la seva llengua és superior a la teva.

Aquesta persona, en aquest cas, no és que no entengui el català, ni que no el faci servir mai. Però si no és preceptiu, s’ho estalvia. Opta per utilitzar la llengua castellana, que és la seva. Amb això no m’hi poso. Però sí amb el fet que em miri estrany, quan li parlo en la llengua que és d’aquí.

Jo no parlo xino ni catalán cerrado... jo parlo en català, i punt. Que l’altra persona prefereixi que li parli en castellà... A vegades a mi m’agradaria que em recitessin una poesia, però la gent no me la recita, i jo m’aguanto. No els poso cara estranya; assenteixo educadament, perquè també els entenc en prosa.

Aquesta prepotència, aquest donar per fet que la teva llengua és la llengua que pot més. Que la teva llengua l’he de saber perquè tot és una. No, senyors i senyores. Jo parlo la llengua que m’ha estat donada des del naixement. I quan en parlo una altra és perquè jo ho trio, no perquè se m’imposi amb la mirada.

 

 

El pi

 

A peu o en bicicleta, tot passejant, feies cap al pi. Un tros d’encara no un kilòmetre i mig, de l’acabament del poble fins a l’arbre. Un camí entre vinyes que feia una ela, al final de la qual et trobaves sota les branques i a l’empara del majestuós pi.

A terra, pinassa, sota el pi, ombra; i tot a l’ample de l’arbrada, una fressa que se sentia... una airet que passava... El pi et transportava a un altre hàbitat. Feia molt de sol pel camí, i quan arribaves a la zona que abraçava l’arbre, la calor donava pas a la fresca.

Aquell airet que passava per sota de l’arbre, que tu veies com es bellugaven les branques, que totes elles et feien de paraigua, on t’aixoplugaves del sol de l’estiu. El pi, plantat a un cantó de l’era que formava la terra que el vorejava.

Un tronc força gros, un gran diàmetre, i des d’allà recordo dues grans branques que hi sortien. Una soca amb un forat, castigada de pujar-hi dempeus, la canalla i la no tant canalla. Alguna corda lligada, per gronxar-se...

Al costat del pi, una granja de porcs. Que se sentia la pudor, quan eres vora la soca, que la granja era molt a prop. Feia molts anys que hi era el pi, quan va arribar la granja. El pi va viure anys amb la granja al costat.

Però un dia el pi va començar a donar senyals d’alerta, que les branques començaven a pansir-se. Potser un abocament incontrolat de purins, potser algú que hi havia posat verí perquè l’arbre li feia nosa... qui ho sap! El poble hauria d’haver vetllat pel pi, que bé formava part de naltrus!

Advocats

 

Si et trobes amb alguna circumstància on hagis de menester un advocat, doncs vas i li fas la consulta. Però si no és el cas i te’n pots estar, doncs val. I és que resulta que els consultes una cosa i surts amb més dubtes dels que tenies.

A més, la cosa és que no et volen dir massa cosa, que sembla que no l’hagis de poder entendre. Jo ja sé que cadascú sap del que sap, que per això s’ha format acadèmica o professionalment. Però, és que... amb aquest llenguatge que sembla un intringulis... que jo ha ho entenc... que així ells s’entenen i tu no te n’assabentes de res... que val.

Emperò, si pago, posem per cas, seixanta euros d’una visita, que al menys surti amb una idea clara del que pregunto, que què caram... no els parlis del cas hipotètic, que volen poder parlar amb la informació que està escrita i que tenen davant... que jo ja ho entenc... però és que tu! que els euros són meus! i que la visita no ha durat ni una hora!

Aiggg... ja fa dies que vaig entendre aquella dita que fa “Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”, però ara encara l’entenc més. Aiggg...

 

La mare...

 

Si parlem dels humans, des del meu punt de vista, hi ha dues tipologies de mare. Una és la mare biològica i l’altra és la mare que estima i que té cura del nadó. Jo dic que una és la mare de la panxa i l’altra és la mare del cor.  

La majoria de vegades (o no?), la mare de la panxa i la mare del cor coincideixen en la mare biològica, però hi ha cops on no es dona aquesta circumstància.

Ens els casos on es fa més palès és en les adopcions. La mare del cor no és la mare de la panxa; tot i així, la dona que estima i que té cura del nadó o del nen/a ho fa com si hagués sortit d’ella, perquè té la capacitat d’estimar a altri.

Emperò, quan la mare biològica no té la calidesa humana que cal per donar amor a la criatura, aquesta no és una mare del cor. Llavors la mare biològica deixa de ser mare -per esdevenir una proveïdora- i això és perquè es comporta d’una forma distant i absent, amb qui ha donat a llum.

 

M'ha picat una vespa

 M’ha picat una vespa, no vol dir que m’hagi donat un cop un ciclomotor, no!

A nosaltres, els humans, quan ens pica un “insecte himenòpter aculeat, que es caracteritza pel color groc amb faixes negres, la unió de l’abdomen amb el tòrax molt prima i un fibló de picada molt dolorosa” -definició del DIEC- vol dir que hem rebut la picada d’una vespa, vet-ho aquí!

Si, pel contrari, nosaltres veiem un insecte que pol·linitza les flors i que té el cos més refet i pelut, i que segons el DIEC és un “insecte de l’ordre dels himenòpters que viu en eixams i produeix mel i cera”. Això vol dir que tenim davant nostre un exemplar d’Apis mellifera, o sigui, una abella, ni més ni menys.  

La cosa és: a nosaltres les picades que realment ens fan mal són les de les vespes. I és per la picada d’una vespa que ens posem gel per reduir la inflor i calmar la frisança, o bé ens apliquem una pasta feta d’argila i aigua.

 

Hàbits saludables

Ahir, dia 4 de febrer Dia mundial contra el càncer. Experts de l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron reclamen posar el focus de la recerca en la prevenció, més enllà del diagnòstic i el tractament.

El titular: “Més del 30% dels càncers són evitables amb hàbits saludables” (Notícies TV3).

Per què no canviem d’hàbits... alguns, com no fumar, ja ens el sabem, oi?

1.És difícil fer un canvi.

2.Hom pensa que a ell no li tocarà.

3.El nostre sistema de vida ens empeny a practicar hàbits no saludables.

Entenc que és difícil canviar. Posem per cas algú que fuma. Fumar li provoca una satisfacció, i és difícil renunciar-hi, s’entén. Amb tot, que sàpiga que el tabac és el responsable de més del 80% de càncers de pulmó, i que també pot comportar càncer de laringe, bufeta, orofaringe, esòfag, boca, fetge, estómac, nasofaringe, còlon, ovari, úter, pàncrees, leucèmia, nas i ronyó. 

Per cert, i molt important. La persona que fuma ha de saber que les persones que té al costat són fumadores passives, amb la qual cosa el fum del tabac també les afecta, encara que sigui de forma indirecta.

Que hom no pensi que el que fa pugui tenir conseqüències nefastes per la seva salut, no m’estranya en un moment en que la gent no té ni temps per pensar, i quan té una mica de lleure el que fa és mirar d’evadir-se.

El nostre sistema de vida ens empeny a la insalubritat. Per exemple, a l’hora de fer els àpats. Us recomano de totes totes que mireu d’evitar el consum de menjar preparat. De tant en tant, val, però fer-ne un ús habitual no pot portar a res de bo. Ja sé que no hi ha temps de cuinar, però cal trobar un equilibri entre el poc temps que tenim i el que mengem (Som el que mengem).

L’oncòleg i especialista en càncer colorectal, Josep Tabernero, reivindica la necessitat de dedicar mitja hora per cuinar per a cada àpat. Aquest és, precisament, un tema de prevenció -com s’apunta a l’article de TV3.

Un altre tema preventiu és el de l’activitat física. Caminar és gratuït, és fàcil -tots ho sabem fer- i es pot practicar arreu (al camp, a la ciutat, a la muntanya...). Fer una caminada és entretingut, et revitalitza i si es practica de gust, genera endorfines que faran que tinguis ganes de repetir.

Donem-nos una oportunitat de millorar amb les eines que tenim. Parem-nos a pensar en què volem per nosaltres, i per a tots. Sospesem els avantatges i els inconvenients de fer un canvi, i fem-lo. Busquem l’equilibri, però fem-lo.

Fer cagar el tió

Perquè serveixi de cara a aquest any 2025. Fa força anys que sento que la gent utilitza una expressió esbiaixada per referir-se a aquesta tradició catalana, la qual no reproduiré aquí, però que ja entendreu: el caga t...

Doncs bé, nosaltres fem cagar el tió, no fem una altra cosa -i per cert, tradicionalment el dia que el tió caga és el dia de Nadal, i havent dinat.  

El tió es representa mitjançant un tronc de pi o similar, i que, segons la tradició, la canalla pica amb un bastó, li canta una cançó, i el tió els caga obsequis de Nadal -prèviament se l’ha d’haver alimentat; hi ha tions que mengen taronges, mandarines... depèn del tió.

Puntualitzo: es fa cagar el tió, i el tió caga regals. No fem un caga t... (perquè llavors som nosaltres els que estem fent una cagad...). El que fem és fer cagar el tió.

Així doncs, a l’hora d’anunciar aquesta tradició o festa, recomano que es faci, senzillament, posant-hi el nom del que és: Fer cagar el tió.

Dites

Roda el món i torna al Born.

-       Els cansats fan la feina.

-       Gent jove, pa tou.

-       “Juventud, divino tesoro”.

-       Canalla naixem, canalla tornem.

Aquestes són dites catalanes, unes més utilitzades que d’altres, hores d’ara. Per exemple, la primera, la del Born, és la que sento a dir més -que tampoc és que se senti gaire. Les dites no estan de moda, i en aquest sentit les utilitzen les persones que tenen una certa edat o d’edat avançada.

Doncs bé, per part meva ha calgut arribar a la cinquantena per entendre’n la majoria. I és que hi ha coses que s’entenen amb l’edat. Entendre en el sentit de copsar, no d’entendre de forma racional, que ni així.

En el cas de “Juventut, divino tesoro” (l’única en castellà, òbviament) ho veig més que clar. Fins que hom té trenta-cinc o quaranta anys no s’adona que el temps passa. A partir de llavors, hom ja veu que les coses canvien, que un mateix canvia...

La dita “Canalla naixem, canalla tornem” la començo a entendre de debò, ara que tracto amb persones grans. Del fet que el cos comença a fallar se’n pot fer un símil amb el cos d’un nen, quan comença a caminar i cau. I d’altra banda, com les persones grans a vegades fan com el nen que vol fer creure que s’ha menjat la sopa quan està clar que no ho ha fet.

Per respecte i coherència

Com no podria ser d’altra manera, per respecte i per coherència.

Cada cop que faig una entrada en aquest blog, procuro fer-la sense faltes d’ortografia, m’hi miro en la puntuació, i procuro fer les construccions gramaticals d’una forma correcta.

Si tinc dubtes, pel que fa al vocabulari, consulto un o més d’un diccionari en línia (és preferible, perquè estan actualitzats). Us recomano el DIEC (Diccionari de l’Institut d’estudis catalans), preferentment.

Pel que fa als verbs, si he de consultar un dubte utilitzo un llibre de verbs conjugats, per mi, fabulós: Els verbs conjugats, de Joan Baptista Xuriguera.  

Pel que fa a les construccions gramaticals, etc. consulto pàgines de referència.

Em puc equivocar, naturalment, i segur que ho faig en més d’una ocasió. Perquè no en sé més, i d’altra banda, perquè soc humana i estic condicionada pel que visc.

És el cas, lamentablement, que sent catalanoparlant i filla de persones catalanoparlants, i vivint a Catalunya, consumeixo més llengua castellana que no pas catalana. I és clar, això té les seves conseqüències.

Així doncs, m’hi esforço i m’hi esforço. Per mi, que no quedi.

 

Bessons i prou

“En una época muy lejana había tres chicas que habían nacido el mismo día y que eran trillizas -o sea, iguales- y que se llamaban María Emilia, María Eugenia y María Laura (Argentina, 5 de julio de 1960). Cantantes, eran conocidas en Europa como Trix. A raíz de hacer de coristas a Julio Iglesias, se hicieron famosas en todo el mundo”.

Aquestes tres noies, dones... varen néixer al mateix temps (bé, una darrera l’altra); millor dit, al mateix part; i eren idèntiques, de manera que la seva càrrega genètica era la mateixa. Havien nascut tres nenes trigèmines.  

Posem un altre cas: els germans Sergio y Javier Torres. Aquests dos homes espanyols, nascuts el dia 12 de desembre de 1970. Tots dos cuiners, treballant en un mateix restaurant i presentadors d’un mateix programa de televisió. Criden poderosament l’atenció perquè són exactament iguals i es dediquen a la mateixa feina, en aquest cas, mediàtica. Mateixa càrrega genètica, per tant, bessons idèntics (una sola bossa).

Ara el cas de dos germans nascuts el mateix dia, però amb càrrega genètica no igual. Són també bessons, però en aquest cas, bessons fraterns o bivitel·lins (dues bosses diferents). Poden ser del mateix sexe o de sexes diferents. Un exemple seria l’actriu Scarlett Johansson i el seu germà Hunter.

Així doncs, en català, dos germans nascuts en el mateix part són sí o sí bessons; una altra cosa és que siguin bessos idèntics o que siguin fraterns*. No hi ha més.

*Si hi ha més de dos fraterns, se’ls anomena bessons plurivitel·lins.

La poca història que sé

Admeto que soc bastant ignorant en temes d’història. Hi va tenir molt a veure un professor que vaig tenir a l’insti, que era una persona cordial, sí, però que com a professor era una estafa. Jo l’hauria despatxat, i, de fet, alguns pares se’n varen queixar, però ell seguia allà, i això que no feia absolutament res.

Aquest home s’asseia a la cadira, i des d’allà ens deia quines eren les pàgines que calia que llegíssim aquell dia. Els alumnes, naturalment, de llegir, res, i ens passàvem la classe parlant, segons que recordo... en fi, un desastre total. I les notes eren bones, sí, però allò va tenir unes conseqüències nefastes!

Així doncs, m’interesso per la història, a veure si n’aprenc una mica més. Per la qual cosa, només (només?) cal llegir el diari de tant en tant, estar atenta a les notícies, escoltar amb atenció algun documental que s’escaigui, repassar algun llibre de l’insti...

A veure si me’n surto i puc dir allò de “Com més en sé, més veig el que em queda per aprendre”. De totes maneres, no cal que una tingui traça o sàpiga molt de tot; una arriba on arriba, i ja està. Arribada a aquest punt, el meu nivell d’exigència va baixant; i espero que en picat, gràcies. 

 

 

Els de Cal Masaté

Eren dos, pare i fill, i vivien a Cal Masaté. Quan tornaven de la vinya, el pare dalt del carro, tirat pel matxo. El fill, un tros al darrera, a peu. Semblaven vinguts d’una altra època; de fet, eren d’una altra època.

Tots dos vidus. El pare, gairebé uns setanta anys; el fill, encara no una cinquantena. Fa de mal dir, però, perquè jo era petita i els veia molt grans, i a més, abans la gent es veia més gran que no pas era.

El carro -que jo ja n’havia vist algun: el de l’avi...- dringava d’un costat a l’altre, i el vell Masaté, amb ell. El matxo que anava tirant, i ell que li deixava anar txx txx txx, i el matxo que seguia. Duia espardenyes de cuiro, amb tatxes; sense mitjons, fes fred o fes calor.

Darrera, el fill: tris tras. Vermell de cara, vermell fins on es veia la pell, que duia la camisa oberta, espitregat. El calçat igual que el pare: betes de cuiro, estiu i hivern. Els pantalons apedaçats, també. Un farcell carregat a l’esquena.   

Tots dos que feien una mica de por. Quan el vell va morir, ja no vaig veure més el fill. Vivien com a masovers, i és clar, el fill va haver de deixar la casa. A partir de llavors ja no vaig tornar a veure cap més matxo al meu poble.

 

El jardinsillo del Edén

Durant el temps que el sol ens arriba al terrat, jo l’anomeno el meu Jardinsillo del Edén. M’agrada pensar-hi com un jardí, amb plantes i algun arbre que faci una mica d’ombra – com ara una morera- on t’hi puguis arrecerar, tu, i els petits, al mig de l’estiu.

Alguns arbres fruiters: llimoner, taronger, potser un albercoquer, i posats a demanar, un cirerer. Un parell d’oliveres, que així en collirem les olives per posar en sols, i en tindrem per menjar part de l’any.

Una cosa més que important és una bassa per refrescar-nos quan fa calor. M’agrada bellugar les cames dins l’aigua. Sempre m’ha agradat, l’aigua, que em calma. A la Cuca li agrada que li llenci gotetes, que se les vol beure totes. Fa saltirons i és feliç. Jo ric i em poso a cantussejar.  

Alguna escultura també hi pot anar bé, una de fenosiana. Davant una colla de falgueres, amb les fulles que semblen tot de vanos, que l’envoltin. Al costat, dues jardineres d’aspidistra, com aquella que tenia l’Eugènia a l’entrada de ca seva.

També una esparreguera, a veure si en podem fer alguna truita, dels espàrrecs! Espígol i margarides blanques i liles. Un roser, uns geranis. Una maria Lluïsa no, que la Cuca se’n menja les fulles; una marquesa, tampoc, que podria ser verinosa pels petits. Uns clavells blancs, que fan olor. Una mica de julivert.

Ioga i més

Una de les principals afeccions que patim aquells/es que hem passat per un càncer és l’ansietat.

L’ansietat quan estem fent el tractament, l’ansietat si hi pensem, i l’ansietat pel que es pot esdevenir.

Ja ho sé que molta gent diu “no hi pensis”. Fàcil de dir, és clar. Però aquí no s’acaba la cosa.

En tot cas, hem de tenir present que un càncer no és només un mal pas, sinó que és un trauma. És una situació que et desencaixa.

És important que qui experiment ansietat pugi trobar la forma de rebaixar-la.  

Dos suggeriments:

El primer -però no per ordre d’importància-, és la pràctica del ioga. Aquesta pràctica et calma el cos i et calma la ment. Ambdós elements es retroalimenten: si calmes el cos, calmes la ment; si tens la ment calmada, el teu cos reposa tranquil.

El segon: la pràctica del mindfulness o atenció plena. A partir de la tècnica de la respiració conscient, pots aprendre a calmar el cos i la ment.

En cap cas no estic dient que siguin remei de res, eh! No estic buscant un remei; estic buscant una forma millor de viure.

La merda del dia a dia

Als anys noranta podies demanar un crèdit i el banc te’l concedia a partir de la teva nòmina.

A dia d’avui la teva nòmina no et pot avalar perquè el banc considera que el teu lloc de treball no té solidesa.   

La feina és volàtil, gairebé tant o més que el sou que ingresses cada mes i que cobreix el dia a dia, el mes a mes.

Res de targetes de crèdit, per no crear-te la il·lusió de que pots estirar més el braç que la màniga. De dèbit, si de cas, que s’ha de tocar de peus a terra.

Toques tant de peus a terra, que de vegades te’n canses. Et canses de no poder-te fer il·lusions, de no poder fer plans -més enllà de que siguin a curt termini i de curta cage.

És la merda del dia a dia. És l’anar fent sense encantar-te perquè sinó no podràs pagar les factures. Però és, i sobretot, el no poder somniar en gran cosa.

Així que estàs ben fotut si no tens la sort de tenir uns papes que et puguin deixar uns calerons, per anar-los-hi tornant de mica em mica.

Ella era

Ella era tan petita i tan bonica!

I l'altra era tan freda i tan distant: gèlida.

Je t'embrasse, ma petite. 

Fill meu

La mala fortuna no ho va fer possible. Però encara duc la teva llavors a dins, fill meu.

Si hi ha un altre món, que no ho sé, potser allà et podré veure néixer i créixer.

Allà, al país dels nonats. A l’Imperi dels més desitjats.